Molta gent recordarà demà amb emoció Ovidi Montllor, vint anys justs després de la seua mort. És de justícia. Però al mateix temps que el recordem a ell hauríem d'aprofitar aquests vint anys de la mort de l'Ovidi per recordar, per recordar-nos, com de mesquins vam ser aleshores, tots plegats. No cal que ens hi rebolquem ni que hi fem sang, però crec que fóra bo d'encarar i assumir les nostres responsabilitats, precisament ara que tornem a viure una transició, precisament ara que afirmem que volem crear un país nou. Només si aprenem dels errors ens estalviarem de repetir-los i res no m'agradaria més que evitar el patiment dels nous Ovidis. I sobretot evitar que el país torne a caure en la banalitat, torne a ser tan ordinari com esdevingué als primers vuitanta, quan assentà les bases que van permetre de convertir la política en un saqueig.
Ovidi Montllor va fer dels compromís amb la cançó i la poesia la seua manera de lluitar per un país millor. Millor nacionalment i millor socialment, més democràtic però també més il·lustrat, més elevat, amb una amplada de mires més i més gran. Ningú no li regalà mai res i ell ens ho regalà tot. Fill de republicans obrers vençuts per la guerra, aprengué a Alcoi la dignitat del treball, però gairebé mai no va poder viure dignament del propi esforç. Ens va ensenyar cançons de protesta eficaces, però també ens va obsequiar algunes de les més belles cançons d'amor i ens va ensenyar a escoltar els grans poetes als quals robava els versos, com els d'aquell immortal 'Els amants', que Vicent Andrés Estellés deia que ja no era d'ell sinó de l'Ovidi.
L'Ovidi i tot de gent com l'Ovidi van contribuir a fer-nos obrir els ulls davant la dictadura i davant el món, ens van fer pensar. Però des del mateix moment que les forces democràtiques van arribar al poder el vam abandonar, a ell i a tants. I no perquè no tingués qualitat, que li'n sobrava. I no perquè la seua cançó fos una moda, que vint anys després ningú no li'n discuteix la vàlua, i això ja ho demostra tot. El vam abandonar per mesquins i covards, com una expressió més de la por de canviar el país quan podíem fer-ho. Quina explicació té que engreixàssem i celebràssem raphaels i rociosjurados qualssevol, gent que representava exactament el contrari d'allò que representava l'Ovidi, mentre ell havia de malviure i passava penúries no tan sols artístiques, sinó personals?
Les institucions democràtiques, sense excepcions, acabada la dictadura, van abraçar la cultura dòcil, fins i tot la del dictador, mentre intentaren enfonsar la cultura de la resistència. Van aprendre ben de pressa que el pensament lliure és una nosa per a qualsevol governant. I els ciutadans no ens vam exclamar ni vam reivindicar res. Els uns van descobrir allò que ja sabia Franco; que els ciutadans dòcils els crees paixent-los docilitat. Els altres o ens vam resignar o vam callar o no vam saber canviar la dinàmica de les coses.
Si la vida d'una persona és l'espill de la vida d'un país, la vida tan injusta que va haver de viure Ovidi Montllor ens retorna la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Som un país capaç de coses excelses, és cert, però també sabem ser un país de miserables que deixa el govern de les nostres coses a mediocres sense escrúpols.
L'Ovidi no se'n queixà mai, segurament perquè la seua dignitat d'obrer li ho impedia. Però jo sí que me'n queixe avui. Entre més coses, perquè no vull que torne a passar ara, quan s'acosten els gran canvis. Quan es proclame la república catalana, quan hi haja governs de progrés al País Valencià i a les Illes, a veure si som capaços tots plegats d'aprofitar la nova situació per crear un país del qual ens puguem sentim més orgullosos que no ens sentim d'aquest que tenim ara. I a veure si som capaços de no oblidar la gent compromesa que ens ha desvetllat les idees que ens han portat fins ací. Perquè un país com aquest li'l devem, també, a Ovidi Montllor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada